Entrades

Paraula de Gironina

Imatge
SIGUES BENVINGUT!  Després d'anys de plasmar els meus pensaments, absolutament aleatoris, en petits bocins de paper que el temps s'encarregava d'arraconar a qualsevol lloc, m'he decidit a obrir aquest calaix amb l'única pretensió d'emmagatzemar aquells, principalment, que pel seu caràcter més corrosiu em causen més nosa si me'ls guardo a dintre, però que, per altra banda, em sap greu que quedin a mercè del meu descuit. Així doncs, tu, cibernètic despistat, que has vingut a caure dins aquest calaix desordenat, no et prenguis massa a pit les meves ratlles. No trobaràs en elles cap ànim d'ofendre, si no tan sols la necessitat de plasmar les angoixes que la meva, recent trobada, consciència social em desperta. Gaudeix d'elles si ho consideres oportú, o passa la vista per sobre sense fer-hi massa aturador. I si vols, només si vols, deixa'm sentir la teva opinió sobre elles amb el mateix respecte amb que jo te les ofereixo. Sincerament

Una de prisma acolorit o la llei Campoamor

No em cansaré mai d’agrair als meus progenitors, la saviesa amb la que, durant la meva infantesa,   v an guiar les meves passes preparant-me, una i altra vegada, per una realitat que, incomprensiblement, sabien que jo hauria d’encaixar. Tot sovint, a falta d’un bon manual d’instruccions, absència impensable en productes molt   menys complicats, el meus pares, grans coneixedors del vast saber popular, m’instruïren amb innombrables dites que ara, sorprenentment, sorgeixen espontànies del meu subconscient i   aplico una i altra vegada en diferents situacions de la meva vida. Sense anar més lluny, aquella famosa dita del prisma acolorit -també anomenada llei Campoamor- que ens indica, sense cap mena de pudor, quelcom tan intranquil·litzador com: “En este mundo traïdor, nada es verdad ni es mentira, todo es según el color del.... “ i la resta ja la coneixeu. Arribats a aquest punt, davant el meu convenciment empíric – induït primer i constatat posteriorment- sobre la inexist

Tarda de dissabte conjugant verbs...

Present d’indicatiu Jo reflexiono Tu reflexiones Ell reflexiona Nosaltres reflexionem Vosaltres reflexioneu Ells amenacen, injurien, distorsionen, menteixen, ridiculitzen, insulten,   espanten, humilien, condicionen, escarneixen, ofenen, difamen, ultratgen, intimiden, enganyen, agreugen, vexen, confonen... Futur simple (i ben simple) Jo votaré Tu votaràs? Ell votarà! Nosaltres votarem! Vosaltres votareu? Ells... que diuen que faran què? Passat perifràstic (vigent a partir de dilluns)  Jo vaig votar, vaja si vaig votar! i tu i ell i  nosaltres i vosaltres... I ells... que van fer què? Hummm... ja deia jo! (Ups, se m'ha colat un pretèrit imperfet!)     Paraula de Gironina  

Tancs contra urnes o l'estratègia del sac...

Fa aproximadament un any, allò que anomenem sort, però que sovint respon a l’esforç i a la tenacitat de l’individu,   em va premiar amb un lloc de treball al meu paradís particular. Arrel d’aquest canvi llargament somiat i, finalment, perseguit i aconseguit, a la meva vida han aparegut   personatges, que sense desbancar els que ja hi habitaven per mèrits propis, han aconseguit fer-se un lloc en el meu petit món. D’ells he rebut somriures càlids, paraules d’ànim, recolzament incondicional,   nous i valuosos coneixements, confiança i consells. Des d’aquí un agraïment a tots. Recordo amb especial estima el consell que em va donar un nansaire molt savi, volent apaivagar la meva preocupació davant l’organització d’un esdeveniment que, pensava jo, em superava. -          Un sac – em va dir- Compra un sac. Un de ben gros. Perquè per més que t’hi esforcis, nena – això de nena em va arribar al cor- mai no podràs fer content a tothom i segur que te les sentiràs de tots colors. Tot el

Els camins de la llibertat són inescrutables...

Fa gairebé trenta anys, a la dècada dels vuitanta, quan la necessitat de valer-me per mi mateixa em va fer deixar la comoditat que representava el coixí patern, el capriciós cabdal d’aigües que condueix la meva vida em va acostar a la riba i vaig submergir-me de ple al, llavors incipient, món de la informàtica. Aleshores, els bits de memòria s’emmagatzemaven en senzills disquets de 5 ¼ o   en els moderníssims formats 3 ½ d’ultimíssima generació i ens semblava una autèntica meravella la velocitat d’enregistrament d’un document de 150 paraules, tenyit de verd sobre negre en un pantalla que feia pampallugues, transcrit mitjançant un, ara per ara, prehistòric tractament de textos. Avui, davant el meu moderníssim computador – permeteu-me la llicència d’utilitzar aquesta paraula arcaica que trobo encisadora –   vull que tot el que vaig aprendre llavors i que m’ha ajudat a obrir-me camí, potser molt més que altres coneixements que he adquirit al llarg de la meva existència, serv

Feres sense urpes?

Us   confessaré que el circ no m’agrada. Sincerament, veure feres, aparentment indomables amb queixals i urpes temibles, passant per “l’aro” envoltat de foc, m’entristeix enormement. Últimament, però, el circ és un espectacle amb tendència a l'alça. Concretament el circ de tres pistes concèntriques que, indefectiblement, crea sobre l’espectador aquella sensació de desorientació badoca que provoca el no saber a on mirar. Al centre de les tres pistes, el presentador repentinat, ( guapo! -crida una veu anònima. Gràcies -contesta ell, amb falsa modèstia), amb indumentària escaient, acostuma a dirigir al públic assistent un discurs que, per repetitiu, ja no és ni escoltat... Impassible continua pronunciant el que està escrit. De fet, el seu contracte l’obliga a seguir un guió. A la gàbia interior, les feres -aquelles mateixes feres impressionants que un dia proclamaren amb rugits esfereïdors la seva llibertat- esperen, sorprenentment submises, temoroses i amb mirada fugisser

Fes el que jo digui...

Deixeu-me que us expliqui... De petita, el pare -molt aficionat a les dites populars- tot sovint em deixava anar una d’aquelles sentències que no entens, però que et fan gràcia i que, sense que la teva consciència infantil en sigui conscient, el teu subconscient, previsor, enregistra. Així doncs, dites curioses de l’ordre de “amb so de tambors no s’agafen llebres” o aquella altra que diu “ a pagès endarrerit cap anyada li és bona” o fins i tot aquella més emprenyadora del “si no vols pols, no vagis a l’era” , rebuda habitualment en moments de màxima humiliació, han marcat la pauta que ha regit la meva vida. Poc podia imaginar-me jo llavors, la intel·ligència d’aquest home entranyable que, sense saber-ho, m’estava preparant per una realitat dura, però que pel que sembla, ell ja intuia que jo m’hauria d’empassar. Vaja, si m’ho hauria d’empassar!!! O potser no?   Nota: Veure ANC. I és que, entre totes aquelles dites, n’hi ha una d’especial que ja trobava jo injusta per